De vegades, sembla que les decisions administratives es prenen com si isqueren directament d’una operació matemàtica. Unes xifres entren en un full d’Excel, s’apliquen uns criteris i, al final, se n’obté una conclusió que per alguns és objectiva i, per descomptat, inqüestionable. Però, quan parlem d’educació, darrere de cada número hi ha una història, una família i un xiquet o xiqueta amb nom i cognoms. Aquests dies, les famílies del CEIP El Romeral d’Alcoi estem vivint aquesta situació.
Dihuit xiquets i xiquetes han quedat provisionalment sense plaça al centre que les seues famílies van triar com a primera opció. L’explicació que rebem és que “els números són els que són”. Però, per als qui estem a l’altra banda de la taula, aquests números tenen cara. Entre ells hi ha la meva filla, i perdoneu-me, però no és un nombre. Triem el CEIP El Romeral per ser un centre públic, el projecte educatiu del qual coneixem molt bé, on creiem, situat a escassos minuts caminant de casa nostra i plenament integrat al nostre entorn. El mateix passa amb la majoria de les famílies afectades. No és una elecció capritxosa.
Hem optat per l’únic col·legi públic del barri on vivim perquè considerem que és el millor lloc perquè la nostra filla comence la seva etapa educativa, tan important per a nosaltres i de tan poc valor per a l’Administració. El centre disposa d’espai físic i compta amb tres aules d’Infantil de 3 anys, així com del personal docent necessari. Hi ha capacitat per escolaritzar l’alumnat que n’ha quedat fora. No estem sol·licitant la construcció de noves instal·lacions. Estem demanant que es mantinga una unitat educativa que ja existeix i que permetria respondre una demanda real de les famílies. Per això és tan difícil comprendre la situació actual.
El que és curiós és que aquesta reivindicació no procedeix únicament de les famílies afectades. La direcció del centre ha defensat la necessitat mantenir la tercera aula. També ho han fet el Consell Escolar, el Consell Municipal d’Educació, l’Ajuntament d’Alcoi i la pròpia Inspecció Educativa. A això se suma el suport de més de mil persones que han signat en suport d’aquesta petició en pocs dies.
Quan famílies, professionals i col·lectius coincideixen en la seva valoració, sembla lògic preguntar-se per què es manté una decisió que preocupa tanta gent. El que està en joc no és només l’escolarització de dihuit menuts. El que està en joc és la conciliació de les famílies i el benestar emocional dels nostres fills i filles. En el nostre cas, el CEIP El Romeral no és simplement una escola. Fa marxada de la vida quotidiana de la nostra filla.
El parc situat al costat del centre és el lloc habitual de joc, l’espai on es relaciona i on ja ha començat a construir les primeres referències i vincles socials. Obligar-la a escolaritzar-se en un altre entorn suposa trencar de manera innecessària aquesta continuïtat que és tan important en una etapa tan primerenca del seu desenvolupament.
A més, convé recordar que Alcoi només compta amb quatre centres públics d’Infantil i Primària distribuïts en barris diferents de la ciutat i nou centres concertats. La decisió de suprimir aquesta unitat no implica únicament que algunes famílies no obtinguen plaça al col·legi públic elegit com a primera opció. Significa obligar-ne a moltes a escolaritzar els fills i filles en centres públics situats en altres barris, allunyats del seu entorn habitual, o derivar-les cap a centres concertats del mateix barri, malgrat haver optat expressament per l’ensenyament públic, perjudicant l’organització familiar i l’equilibri emocional dels dihuit menors exclosos.
Quin sentit té parlar de llibertat d’elecció de centre quan les famílies que trien un col·legi com a primera opció no hi poden accedir, no per manca d’espai, sinó per una decisió administrativa? Les famílies entenem que l’Administració ha de prendre decisions complexes. Sabem que hi ha limitacions pressupostàries, criteris organitzatius i necessitats de planificació. El que ens costa acceptar és que, existint una solució òbvia, raonable, viable i recolzada per la comunitat educativa, es mantinga una situació que deixa les famílies en una incertesa innecessària durant setmanes.
Encara hi ha marge per rectificar. Encara hi ha temps per escoltar els qui coneixen de primera mà la realitat del centre i per atendre una demanda que respon a l’interès general i no pas a un privilegi particular. Perquè, al final, la qüestió és molt més senzilla del que sembla. La meva filla no és un número. Cap dels dihuit menors no ho són. I les decisions que afecten la seva educació tampoc no haurien de tractar-se com si ho foren.
