“Eres una persona malalta, que no s’hi adapta, que li agrada fer-se la víctima i només vol un tracte especial”. Aquestes van ser les paraules del cap de l’equip de recursos humans d’una de les empreses per a les quals vaig treballar. I no. Ací no estem demanant que se’ns done una paga per no treballar, sinó més aviat que se’ns ajude i se’ns comprenga per poder realitzar les nostres tasques, poder ser els més independents que puguem dins de la nostra particularitat però, sobretot, per poder viure dignament.
Em dirigisc a vosaltres amb l’esperança que em pugueu ajudar a donar-nos veu a les persones dins de l’Espectre Autista (TEA). El 2011 se’m va fer un diagnòstic de TEA -aleshores conegut com a Síndrome d’Asperger- i aquest mateix any 2026 n’he rebut un altre de TDA. El 2024 vaig començar la creuada per aconseguir que es reconeguera la meva TEA com una discapacitat, ja que a cap de les empreses en què he treballat s’ha tingut la meva condició en compte, ni se m’ha permès tenir adaptacions, obviant per complet les conseqüències que tot això comportava per a la meva salut física i, sobretot, la meva salut mental.
Després de dos anys esperant que m’arribara la resolució a la sol·licitud de discapacitat, no només veig que no se m’ha entrevistat per a cap valoració, sinó que, sense conèixer-me de res, em trobe amb un 10% reconegut. Òbviament, vaig reclamar i adjuntar més informes en què detallava encara més la meva situació, juntament amb el meu diagnòstic de TDA i informes mèdics. Imagineu-vos la meua sorpresa quan veig que han tornat a ignorar totes les meves dificultats i donar-me un 5% més, deixant-me ara en la situació d’haver de recórrer per via judicial.
Abans de seguir, permeteu-me que us explique una mica de què va el TEA i uns quants números per entendre el perquè d’aquesta carta: el Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) és una condició del neurodesenvolupament que afecta la configuració del sistema nerviós i el funcionament del cervell. Es caracteritza principalment per les dificultats a l’hora de comunicar-se i a la interacció social. També provoca rigidesa en el pensament i la conducta de la persona que el presenta.
El TEA NO és una malaltia, NO es contagia, NO es pot amagar i és una condició que ens acompanya des que naixem fins que morim. Tot i que és un diagnòstic que puguem compartir diverses persones, presenta molta variabilitat, ja que cada persona autista té les seves pròpies dificultats, capacitats, necessitats i interessos. És una discapacitat invisible, ja que no tenim cap tret físic que ens identifiqui en presentar-se de manera cognitiva.
Així mateix, el TEA es pot dividir en 3 nivells que, al contrari del que molta gent creu, no representen ser més o menys autista, sinó que defineixen uns nivells d’ajuda. I estar dins del nivell 1 no significa no necessitar cap ajuda. No existeixen “més o menys autistes” sinó autistes. Cal destacar que, malgrat que les eines de detecció han millorat, segueix havent moltes persones que reben el seu diagnòstic ja sent adultes, i hi ha un biaix de gènere, ja que no hi ha tants estudis referents a l’autisme en dones i xiquetes.
Una dada important és que a Espanya no hi ha dades estadístiques oficials en què es reculla adequadament l’autisme, per la qual cosa toca mirar les dades europees, en què podem veure que la població autista representa un 1% de la població total. A la població adulta, entre un 70 i el 90% es troben en situació d’atur, cosa que em sembla un percentatge massa gran, i planteja el problema que som invisibles tant per al sistema, com per a les empreses. També cal destacar que una persona autista té aproximadament el triple de probabilitats de morir per suïcidi que una persona neurotípica. Darrere aquests números estem persones com jo.
Jo sóc, i seguisc sent víctima de l’emmascarament, en què nosaltres, de manera inconscient, ens forcem a imitar els comportaments de les persones al nostre voltant per poder encaixar, cosa que ens comporta un esforç psicològic enorme, augmentant els nostres nivells d’estrès. Estar dins del meu cervell és un caos que no desitjo a ningú. No és gens agradable estar preguntant-me constantment si el meu missatge s’ha entès, si he deixat lloc a mala interpretació, no entendre per què una persona m’ha parlat o mirat de tal manera, entre un bon llarg, etc…
Tampoc no és agradable tenir sensibilitats als sorolls: el meu cervell no els filtra i ho escolto tot al mateix nivell. Estar en una sala d’espera d’un hospital on la gent es comporta com si estigués en un bar, afegint-li ara que la gent no sap estar enlairada de TikTok ni llevar el volum als seus telèfons mòbils, em suposa una sobrecàrrega cognitiva que deixa el meu cervell sobreestimulat durant diversos dies.
No puc conduir per l’ansietat que em provoca i perquè la llum em fa mal als ulls fins i tot amb ulleres de sol. També tinc la necessitat d’assegurar-me de les coses mil vegades abans de poder fer res per així estalviar-me l’ansietat. Visc el meu dia a dia prenent 3 classes d’ansiolítics. Durant tota l’espera, només m’han fet arribar casos de gent en la meva mateixa situació, que necessita que se li reconega la seva discapacitat, encara que siga amb el mínim del 33%.
Busquem un xicotet blindatge per poder tenir adaptacions que necessitem i fer les nostres tasques de manera òptima. Sé perfectament que això és un pegat i que el certificat no impedirà que una empresa intente desfer-se de nosaltres, però estem intentant poder viure la vida de la manera més digna possible.
Escric aquesta carta des de la impotència, la ràbia i la desesperança, perquè crec que puc parlar per tothom quan dic que em sento abandonada pel sistema. Se’ns està negant una ajuda que per a nosaltres és vital, perquè s’estan utilitzant unes baremacions que l’única cosa que miren és si vius sol, si treballes o si has acabat els estudis, obviant completament les dificultats de cada persona amb TEA.
Per si no n’hi haguera prou, part d’aquest procés de demanar la discapacitat ens exigeix parlar amb la unitat de salut mental de la nostra zona. Imagineu-vos la nostra sorpresa quan arribem davant dels professionals amb els nostres diagnòstics -ja siguen fets per associacions o professionals privats- i aquests professionals de la Seguretat Social els qüestionen, moltes vegades arribant a negar-los del tot, encara que ells mateixos t’hagen recomanat un professional privat al qual acudir. En el meu cas, jo vaig estar any i mig intentant aconseguir un miserable informe en què només deia: “ha vingut aquesta persona amb aquest diagnòstic i l’estem tractant”.
UN ANY I MIG de marejos, que si m’he de mirar el diagnòstic, si he de parlar amb gent que sap fer-ho, que si no crec que sigues autista, per acabar en un “i tu per què vens aquí?”. Repetisc: tot això per part de professionals de la Seguretat Social, que sé perfectament que estan mancats de personal i treballen massa, però no pot ser que pel desordre del govern i les administracions siguem nosaltres els que paguem l’ànec -i compte, quan dic govern, em refereixo a TOTS els governs que hem tingut, no només a l’actual-.
Des d’aquesta carta, m’agradaria demanar unes baremacions, o al menys un sistema que tinga les particularitats de les persones amb TEA en compte i que ens permeta tenir les adaptacions necessàries. També personal qualificat a les unitats de salut mental dels centres de salut, que realment sàpiga tractar les persones amb TEA i que els nostres diagnòstics no es descartin sense una valoració adequada.
A les administracions responsables les vull traslladar una pregunta: com se suposa que aconseguirem l’ajuda que necessitem si les nostres dificultats no es veuen i, quan les expliquem, tampoc se’ns té en compte? No vos demane que resolgueu el meu expedient, sinó que ajudeu a que el que m’està passant a mi i a tantes altres persones deixe de ser invisible.






