Si un mileurista lloga el seu segon habitatge a una família que no li paga el lloguer, què mecanismes té per defensar el seu dret a la propietat? Està per damunt la propietat privada al dret a un habitatge? És demagog que una Alcaldessa prohibisca que la policia local no faci cap desnonament?
Al mileurista no li regalen un pis, el paga. I si ho paga és lògic que vulgui amortitzar aquesta despesa -o no, per això és la seva propietat privada-. Molts pisos es compren per especular amb el seu valor; si el valor puja, llavors el posseïdor de l’habitatge guanyarà més diners. Si tothom especula que l’habitatge va pujar en els propers anys, llavors més i més factors de producció són dirigits a cobrir aquesta demanda. A més grans marges, major incentiu per invertir.
Tothom guanya si els preus són lliurement interposats per les parts; hi ha més feina, més habitatges i són més barates. Com és lògic, l’especulació porta amb si un risc que assumeix qui pot obtenir un guany gràcies a ella. En definitiva, un negoci com qualsevol altre.
Ara bé, per què diem bombolla a la crisi immobiliària? Òbviament patim una bombolla, però NO com a conseqüència de ser maldestres a l’hora d’invertir sinó per la ESTAFA dels que van incentivar a la societat espanyola a comportar-se de forma totalment descoordinada sobre la base del crèdit que existia. I estava ahí per culpa dels bancs centrals, els que van orquestrar tota una simfonia de polítiques expansionistes que van acabar per destruir la connexió entre el que es prestava i el que realment hi havia.
El tipus d’interès és un MISSATGE qual es mana als agents econòmics. Els diu que inverteixin quan la gent estalvia molt i que posin el fre quan no. Ningú millor que el prestador per posar-li un preu als diners. Si ho fa un Govern populista, llavors ens podríem trobar amb la paradoxa de no tenir estalvi real, prestar a tipus molt baixos -manant el missatge que sí que n’hi ha- i quan les inversions han estat materialitzades i els tipus inevitablement pugen resulta que els consumidors no arriben a poder-los pagar i els empresaris descobreixen que els seus projectes no són rendibles. És a dir, hi ha una dissonància entre l’estalvi i el crèdit que descoordina l’economia.
Resulta inquietant que la ‘nova política’ demani -encara- més mecanismes correctors només perquè a la seva base electoral li cau bé escoltar que així no pagaran la seva hipoteca o que no hi haurà més desnonaments -com si pogueren esfumar les càrregues que un habitatge genera gràcies a una decisió governamental-. El populisme subjacent cada vegada que l’esquerra parla sobre la propietat ajuda a entendre perquè no creuen en ella.
